Pressumpció d'inocència i seguretat alimentària

Avanço que escric amb la ressaca d'un antiestamínic injectat a la part més baixa del meu radera, que em provoca un cert dolor desagradable al seure a la cadira.
Tot ve d'aquesta tarda quan dos companys de la feina m'han comentat, no sense cara de preocupació, l'estrany color vermellós de la meva pell. Això, juntament amb un maldecap ràpidament creixent, m'han obligat a visitar al mirall, on el negatiu en to vermellós de la meva persona m'ha recomanat una escapada al CAP amb certa urgència.
- "Una al·lèrgia" deia la metgessa.
- "Jo d'això no n'he tingut mai" que deia jo.
- "Què és el que has menjat" preguntava ella.
I el fet és que el primer que em venia inevitablement al cap era el moment de dinar, quan el meu company de sobretaula comentava la forta olor que provenia del meu plat. Malgrat que de gust n'era bo, sembla una estranya coincidència que la tonyina de la pizza desprengués una mica més olor de l'esperada. En qualsevol cas, la presumpció d'innocència s'ha de respectar i per això no tinc pensat portar aquest assumpte més enllà d'aquest post. Simple i senzillament, aquest establiment (Peperonata, el Prat) no el penso tornar a trepitjar i, a partir d'ara, em proposo fermament no passar de la porta de cap local que m'inspiri la més mínima desconfiança. No val la pena veure's com un tomàquet per donar-li la importància que es mereix a la seguretat alimentària.

Esa boca es mía (o no)

La primera vegada que vaig saber d’en Jordi Hereu fou al 2006, en un seminari de la Universitat Politècnica de Catalunya, quan ell encara oficiava de regidor de mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona. Aquell dia ens presentava les actuacions, polítiques i gestions del consistori en matèria de mobilitat.

Aquella tarda, l’única cosa que em vaig atrevir a preguntar fou què volia dir quan parlava de l’àrea verda i deia que era un èxit. En aquell moment, Pratenc que era (i sóc) jo, no entenia massa bé el perquè d’una altra zona de pagament diferent i més cara que blava. La seva rèplica em va deixar força sorprès quan va argumentar que la zona verda era una resposta a la demanda dels veïns, sobretot del centre de Barcelona, que no podien aparcar prop de casa seva degut al nombrós nombre de vehicles provinents d’altres indrets. És a dir, la zona verda era una actuació per a la ciutadania. 

Quatre anys després, i a punt de convertir-me en un barceloní més, tinc un déjà vu quan veig la carta que arriba a casa, signada per l’ara alcalde, on ens explica que per a la nostra millor mobilitat s’instaurarà a partir de juliol l’àrea verda al barri de Sant Andreu. Òbviament torno a estar sorprès. Bàsicament perquè tenia entès que Sant Andreu, o com a mínim la zona on estic a punt d’instal·lar-me, era gairebé una zona residencial. Malgrat tot, volto per internet i torno a veure aquelles grans paraules que diuen que jo i els meus veïns haurem de pagar, a pròpia petició, si volem aparcar al carrer. Què passaria si es fes una consulta, de resultats tan estrepitosos, com la de la reforma de la Diagonal? Què votarien els ciutadans i els veïns si els hi preguntessin: àrea verda (a), àrea blava (b) o cap de les anteriors (c)?

El dit de la discòrdia

Dels cinc que tenim a cada mà, el del mig sempre ha estat el més controvertit. En la majoria part dels casos fa les mateixes funcions que la resta dels seus companys, però sens dubte és el que, en la seva individualitat, té una capacitat ofensiva més acusada. Aixecar-lo és molt lleig i més tenint en compte si el que ho fa ha estat abans president d'un país. El gest en si és tal, que no m'he permès la llicència de mostrar-lo en aquesta pàgina. Però cada vegada em sorprenc més a mi mateix, i no acabo de saber exactament el perquè, quan veig que algunes persones són tan capaces de superar la seva pròpia caricatura...