Desmitificant a Batman

Imatge extreta de La Vanguardia

Deia la setmana passada La Vanguardia: “Seattle lleva a los tribunales a un superhéroe".

La història en si va d’un senyor, conegut com Phoenix Jones, a qui presumptament se li va anar una mica la mà amb un esprai de pebre irritant mentre patrullava pel carrer, per iniciativa pròpia, enfundat en un vestit de làtex al més pur estil superheroi (veure imatge). Pel que sembla, els passejos justiciers d’aquest senyor són una cosa semblant al que podria ser la versió més pel·liculera de les nostres patrulles ciutadanes.
La gràcia de tot plegat és que aquest senyor és només una petita mostra dels autoproclamats "superherois reals" que es disfressen i patrullen pel carrer, com si d’herois de còmic es tractessin. De fet, al més pur estil "La liga de la justicia", s’organitzen entre ells, tenen web i, fins i tot, es regeixen sota un codi ètic propi.

En fi. Tot plegat, (de) còmic.

Olor a cardamom torrat

Serà difícil d'oblidar com se'm va accelerar el cor el dia que vaig rebre el correu electrònic on se'm responia que, si m'anava bé, tenia una oportunitat per anar-los a visitar a la Cala Montjoi. Portava uns quants anys intentant-ho, un bon tarter de correus electrònics amb resposta negativa i un nombre indecent de trucades amb la mateixa sort. Al desembre del 2010, quan van penjar a la seva web que no s'escrivissin més sol·licituds per anar-hi, vaig acatar devotament les seves instruccions i em vaig donar resignadament per vençut. 

La temptació de desobediència no va arribar fins a l'abril, quan la història esportiva d'aquest país va pronosticar quatre partits Barça-Madrid en només un mes, fet que em va portar a pensar que si hi havia d'haver algun canvi imprevist a les reserves, seria durant aquells dies. I amb aquesta excusa els vaig tornar a escriure. I amb aquesta excusa, un dilluns d'abril curiosament sense futbol, visitàvem elBulli.

De'n Ferran Adrià se n'ha dit molt. Jo crec que casi tant de bo com de dolent. La crítica més admiradora l'ha mitificat com “el millor cuiner del món” i la més ferotge l'ha deixat a l'alçada d'un pervertidor de l'alimentació. El fet és que tenim tant interioritzat que a un restaurant s'ha d'anar a menjar per alimentar-se, que costa assimilar que puguin haver-hi llocs on es serveixi menjar i la nutrició sigui precisament el seu últim objectiu. Per a mi, l'estada a elBulli és comparable a la millor visita que he fet mai a una exposició d'art modern, amb l'afegit que en gastronomia fas servir tots els sentits: ho veus, ho toques, ho olores, sents el soroll que fa quan t'ho poses a la boca i, al final, ho tastes.

I és que no t'agrada tot el que et serveixen, però és que tampoc és el seu objectiu. Tampoc t'agraden molts quadres de Dalí, però no per això et deixen d'impactar, ni tant sols de transmetre. A elBulli es fan servir de la cuina com a instrument per a crear i emocionar i, per tant, per a no deixar-te indiferent. Parlar de plat gran i filigrana en miniatura al mig que et deixa amb gana és fer demagògia.

Diu Paco Pérez, xef de l'Enoteca de l'hotel Arts i del Miramar de Llançà, que Ferran Adrià fa una cuina que la veus, l'olores, la sents, la menges, la degustes i, el més important, que la recordes. De fet, una seqüència de vuit plats dels cinquanta que ens van servir anava dedicada a la caça i s'acompanyava d'una bosseta de roba amb cardamom torrat a l'interior, per a que l'anessis olorant mentre menjaves. L'olor del cardamom torrat recorda a natura, a bosc, a dia ennuvolat, a excursió dins d'una pineda on pràcticament no entra la llum... recorda a un dia de caça! 

A mi, l'olor a cardamom torrat, sempre em recordarà a elBulli.

---------------------------------------------------------------------------------

Avui tanquen per sempre com a restaurant. D'aquí un temps es reinventaran com a fundació.

Enhorabona i bona sort.

---------------------------------------------------------------------------------

Malgrat cada menú és diferent, una bona aproximació del que vam menjar està excel·lentment descrita al bloc de Philippe Regol: http://observaciongastronomica.blogspot.com/2011/03/elbulli-2011ultimo-menu.html 

Més info sobre el tancament: http://www.lavanguardia.com/vida/20110730/54192796806/el-bulli-cierra-hoy.html 

Hora al metge

L'altre dia vaig estar en un consultori mèdic privat on, malgrat tenir cita prèvia, vaig haver de sortir diverses vegades a ampliar el temps que havia posat al parquímetre de la zona verda. I és que, darrerament, m’he trobat que un elevat percentatge de les meves visites a diferents metges han acabat amb un temps mig d’espera que ronda, tranquil·lament, entre tres quarts d’hora i l’hora sencera.

Reconec que el sistema en si em fa bastant gràcia: es programen visites molt seguides per a que, si la cita s’allarga una mica més del previst, sigui el pacient qui hagi de perdre temps esperant i no pas el metge. Dic irònicament que em fa gràcia perquè, a banda de menysprear el valor del temps de qui espera allí assegut, han aconseguit que no veiem estrany que les sales d’espera siguin l’habitació més gran de tota la consulta i que una certa demora en la nostra visita amb cita prèvia sigui, fins i tot, lògica i justificada.

El més obvi però, és que si ens fessin esperar una hora de rellotge en un restaurant, en una caixa d’estalvis o en una perruqueria, segurament marxaríem abans que ens atenguessin. Però clar, quan vas al metge hi ha la salut pel mig i no sempre estàs disposat a perdre l’oportunitat que et visitin. I és que aquí està el trist truc de tot plegat: jugant amb la por de la salut, s'ha perdut de vista que el pacient és, ni més ni menys, el client del negoci i si s'ha d'esperar... doncs que s'esperi!
Per descomptat, crec que la qualitat d’una visita en un centre privat no pot estar renyida amb una bona programació de les cites prèvies. Que la visita pugui ser més o menys bona no justifica una llarga espera del pobre que està pendent de que algú li miri què li passa. I si no, posats a fer esperar, què passaria si la situació fos la inversa i arribesssis tard a la consulta?...