11-S

L’altre dia vam anar al cine a veure la mig pel·lícula, mig reportatge, UNITED 93 (llegeixi’s “iunaited 93” amb accent yanki). El documental en si costa una mica d’empassar, doncs mescla escenes extremadament lentes i d’altres que són extremadament agobiants. Però el fet és que ja fa molt de temps que vèiem caure les torres i es declarava la guerra preventiva contra tot allò que és mogués. I la veritat és que un ho tenia semi-oblidat a la memòria. Quan veus una pel·lícula com aquesta (salvant les americanades de rigor i un més que qüestionable desenvolupament dels fets), un no es pot quedar al marge de l’horror que es deuria passar en aquells moments. Pànic, nervis i gent que veia per la televisió com les seves persones estimades perdien la vida sense poder-hi fer res, són fets que esgarrifen només de pensar-hi.
Al cap em ve també un onze de març a Madrid... i no entenc el perquè de tot plegat. Si hi ha algo que m’esgarrifa encara més que tot això és quan s’intenta explicar tot amb consideracions religioses i treuen la guerra santa per allí al mig... A mi el que em dóna la sensació és que la única religió que segueixen els que juguen a la guerra és la religió del petroli i els diners...
I, ho dic per tercer cop: això m’esgarrifa.