Indignació

Reconec que darrerament m’indigno per qualsevol cosa. Però avui, mentre pedalejava, m’he assabentat de que han reobert el cas Farruquito i de que a ell l’han tancat entre reixes. Els fets: conduïa sense carnet, sense assegurança i al doble de la velocitat permesa, quan l'artista va i atropella a un home que creuava un pas de vianants. Amb això que es dóna a la fuga (llegeixi’s: el deixa moribund al carrer) i quan l’enganxen, no se li acut altra cosa que atribuir-li tota la culpa al seu germà, que és menor d’edat, a fi d’encobrir-se i que els càrrecs s'esdevinguin més lleus.
Perdó. Però la notícia, malgrat crec que fa justícia, reflexa quelcom molt lleig. El tio es va riure del món fent tot això i fins ara ha estat tan tranquil anant de gira, casant-se i donant-se a la vida arreu del món. I el més fotut de tot plegat és que el món també semblava estar igual de tranquil que ell.
Arrel d'aquest tema, avui m'han recordat que aquí “res s’atura”...
...i això, entre tot, és precisament el que més m’indigna.