Olor a cardamom torrat

Serà difícil d'oblidar com se'm va accelerar el cor el dia que vaig rebre el correu electrònic on se'm responia que, si m'anava bé, tenia una oportunitat per anar-los a visitar a la Cala Montjoi. Portava uns quants anys intentant-ho, un bon tarter de correus electrònics amb resposta negativa i un nombre indecent de trucades amb la mateixa sort. Al desembre del 2010, quan van penjar a la seva web que no s'escrivissin més sol·licituds per anar-hi, vaig acatar devotament les seves instruccions i em vaig donar resignadament per vençut. 

La temptació de desobediència no va arribar fins a l'abril, quan la història esportiva d'aquest país va pronosticar quatre partits Barça-Madrid en només un mes, fet que em va portar a pensar que si hi havia d'haver algun canvi imprevist a les reserves, seria durant aquells dies. I amb aquesta excusa els vaig tornar a escriure. I amb aquesta excusa, un dilluns d'abril curiosament sense futbol, visitàvem elBulli.

De'n Ferran Adrià se n'ha dit molt. Jo crec que casi tant de bo com de dolent. La crítica més admiradora l'ha mitificat com “el millor cuiner del món” i la més ferotge l'ha deixat a l'alçada d'un pervertidor de l'alimentació. El fet és que tenim tant interioritzat que a un restaurant s'ha d'anar a menjar per alimentar-se, que costa assimilar que puguin haver-hi llocs on es serveixi menjar i la nutrició sigui precisament el seu últim objectiu. Per a mi, l'estada a elBulli és comparable a la millor visita que he fet mai a una exposició d'art modern, amb l'afegit que en gastronomia fas servir tots els sentits: ho veus, ho toques, ho olores, sents el soroll que fa quan t'ho poses a la boca i, al final, ho tastes.

I és que no t'agrada tot el que et serveixen, però és que tampoc és el seu objectiu. Tampoc t'agraden molts quadres de Dalí, però no per això et deixen d'impactar, ni tant sols de transmetre. A elBulli es fan servir de la cuina com a instrument per a crear i emocionar i, per tant, per a no deixar-te indiferent. Parlar de plat gran i filigrana en miniatura al mig que et deixa amb gana és fer demagògia.

Diu Paco Pérez, xef de l'Enoteca de l'hotel Arts i del Miramar de Llançà, que Ferran Adrià fa una cuina que la veus, l'olores, la sents, la menges, la degustes i, el més important, que la recordes. De fet, una seqüència de vuit plats dels cinquanta que ens van servir anava dedicada a la caça i s'acompanyava d'una bosseta de roba amb cardamom torrat a l'interior, per a que l'anessis olorant mentre menjaves. L'olor del cardamom torrat recorda a natura, a bosc, a dia ennuvolat, a excursió dins d'una pineda on pràcticament no entra la llum... recorda a un dia de caça! 

A mi, l'olor a cardamom torrat, sempre em recordarà a elBulli.
---------------------------------------------------------------------------------
Avui tanquen per sempre com a restaurant. D'aquí un temps es reinventaran com a fundació.
Enhorabona i bona sort.
---------------------------------------------------------------------------------

Malgrat cada menú és diferent, una bona aproximació del que vam menjar està excel·lentment descrita al bloc de Philippe Regol: http://observaciongastronomica.blogspot.com/2011/03/elbulli-2011ultimo-menu.html 

1 comentari:

el bandero ha dit...

Estic completament d'acord que anar a un restaurant de l'estil del Bulli és comparable a visitar una exposició d'art.

I com a una exposició d'art, és gaudeix molt més acompanyat d'algú que en sap del tema i t'explica. Ho sé per experiència ; )

Amb la tecnologia de Blogger.