Utopia (De Mallorca a Barcelona)

Potser de forma errònia, però de segur que no sense massa poc fonament, feia ja molt de temps que tenia la certesa de que als “catalans” no se’ns tenia massa ben vistos fora de Catalunya. Potser era tot l’enrenou de l’Estatut, o potser era algun dels batibulls polítics de rigor que havien originat alguna de les campanyes agressives, gairebé discriminatòries, d’algun que altre partit polític. Però el fet és que, després d’haver sentit tant allò del “antisolidarisme català” que alguns escampen a tort i a dret, portava temps pensant que si sorties del nostre petit país i et sentien parlar en català, la resta del món et condemnaria, com a poc, com a traïdor de la pàtria i enemic públic potencial.
Amb aquesta premissa, de la que cada vegada més en dubto la veracitat, m’he permès el luxe de, durant tot un cap de setmana de visita a Cuenca (Castella la Mancha), renunciar a les meves arrels catalanes i plantar-les a Manacor, una petita localitat de Mallorca. Mal per mal, m’he dit, parla amb català, però fes com si fossis de “ses illes”, que ells estan quelcom més ben vistos i, a més, tenen el valor afegit de l’exotisme illenc.
Val a dir que, fet l’experiment, sembla que l’èxit de l’osadia és més que qüestionable. Tinc la sensació, per no dir certesa, de que haver fet el pariper de mallorquí ha estat exactament el mateix que si hagués parlat català de Barcelona tota l’estona. Rara va ser la vegada que algú és girés al sentir-nos parlar amb català (català de Barcelona o el succedani illenc) i encara més rara va ser la vegada de que algú ens mirés com a traïdors de res. En tot cas, l’èxit de tot plegat va ser veure que aquest missatge “d’antisolidarisme” que creia que transmetien alguns dels nostres polítics i que ens deixa pels terres als que no volem per res del món la crispació de la que alguns semblen disfrutar, no és la que realment arriba a la gent. O potser sí, però com a mínim no ho he vist en tot el cap de setmana. I la veritat, és que així m’agradaria creure que és. De fet, el que m’agradaria creure és que aquest missatge de crispació sí que arriba, però que la majoria de la gent és intel·ligent i no es deixa vendre la moto pels quatre que volen el poder a costa del que sigui. Potser és una utopia, però tan sols m’agradaria creure que el que he vist aquest cap de setmana no és l’excepció de res...
(PS: Agraeixo des d'aquí la paciència dels que van haver d'aguantar el meu brot identitari mallorquí. Quan volgueu repetim, a un altre lloc clar)