Dónde caben dos, caben tres... (i 250 persones més)

L’altre dia vam anar al cine amb el meu estimadíssim cunyat. Confesso que, molt de tant en tant, ens ajuntem, anem a sopar i aprofitem l’excusa per anar a veure alguna d’aquelles pel·lícules que fa vergonya dir en públic que has pagat per elles.
El fet és que, cubell gegant de crispetes en mà, quina va ser la nostra sorpresa al veure que, al començar la pel·lícula, érem els dos únics espectadors de la sala. Ja sé que era un dimecres per la nit, que la sessió era un pelet més cara al ser 3D i que, per més inri, donaven el Barça per la tele. Però no em deixa de sorprendre que a la direcció del cinema no li interessi, com a mínim, fer algun tipus de promoció per a incentivar a la gent a ocupar els seus seients. Dic jo que si aquell dia haguessin regalat entrades, o si més no haver-les baixat de preu, només que algú hagués comprat un paquet de xiclets ja els hi hagués sortit més a compte deixar obert el cine només per a nosaltres dos.
El que està clar és que a vuit euros l'entrada de la darrera sessió d'un dia entre setmana, les sales no fan ni mitja entrada. I, de segur que, tenint el cine amb tant poca gent, la sessió no és ni de bon tros rentable. Ja m'ho imagino que, valorant-ho en el conjunt de la setmana, els senyors del cine no passen gana. Però la veritat és que sap greu veure tantes sales per omplir i tant poca gent per fer-ho.
La única gràcia és que, amb la sala només per a dos, si algú hagués perdut els estreps de sentir com l'altre menjava crispetes, no hi hauria hagut discussió alguna: tot hauria quedat en família.